Joan Maragall (1860-1911) representa l’entrada de la literatura catalana a la modernitat. Va heretar la retòrica de la Renaixença i, poc a poc, la va despullar de floritures. La simplicitat i l’espontaneïtat del llenguatge van marcar la seva obra sobretot poètica, tot i que també és important la seva producció en prosa, els articles periodístics i les traduccions, principalment d’autors alemanys com Goethe, Nietzsche i Novalis.

Als 14 anys va començar d’aprenent a la indústria familiar. Després d’una forta discussió amb el seu pare, el 1879 va deixar la fàbrica per ingressar a la facultat de dret. Es rebel·lava així contra una burgesia que considerava mediocre, conservadora i poc refinada. Tot i així, la seva condició d’hereu burgès li va permetre dedicar-se a una vida bohèmia i relaxada. Al 1886, una crisi econòmica familiar va capgirar el seu món i el va impulsar a encarrilar professionalment i personalment la seva vida. Així, al 1890 entrava a treballar al Diario de Barcelona i un any després es casava amb Clara Noble.

A partir del 1892 Maragall va esdevenir el símbol dels nous aires de modernitat que circulaven per Barcelona i el guia de la seva burgesia, que va intentar agitar en diverses ocasions. La seva poesia va passar per diverses etapes, però sempre influïda per dos corrents: el vitalisme, d’arrel nietzschiana, i el decadentisme. Alhora va reforçar aquell lirisme directe i primari, expressiu i sincer, amb què cantava el paisatge, els costums i les festes, els mites i herois de Catalunya, i l'amor a la dona i als amics. Poesies (1895) va ser el seu primer llibre, on es troba el popular poema La vaca cega.

Va contribuir a la recuperació del catalanisme a través de gèneres populars (el segon llibre Visions i Cants (1900) ho mostra clarament) i també a través dels seus incisius articles periodístics. Alhora va fer un exercici de dinamitzar la llengua. Poc a poc va rebutjar les possibilitats estètiques del modernisme i va reflexionar sobre la pròpia experiència creadora a través de la simplificació dels temes, de la mètrica, dels recursos lingüístics i de la retòrica. És el que es coneix com la “teoria” de la paraula viva (esbossada el 1903 a l'Elogi de la paraula i elaborada el 1909 a l'Elogi de la poesia). Els poemes d’Enllà (1906) en van ser el millor exemple.

L’última etapa de Maragall és la més íntima i serena. A Seqüències (1911) es van tancar cicles temàtics com el del comte Arnau i es va encetar un, el del "Cant espiritual", on expressava la seva reflexió sobre l’home i la religió. Nausica és la seva obra pòstuma. La seva obra manuscrita es conserva a l’Arxiu Joan Maragall.