Arquitectura i urbanisme contemporanis | Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya
Arquitectura i urbanisme contemporanis La projecció internacional de Barcelona
T

Durant la segona meitat del segle XX Barcelona ha experimentat l’expansió urbana més gran de la seva història.

El “model Barcelona” neix durant els vuitanta gràcies a la col·laboració de les institucions democràtiques i arquitectes com Oriol Bohigas. D’aquesta època són el Parc de l'Espanya Industrial (Peña i Rius) o el Moll de la Fusta (Solà-Morales).

Però el punt culminant de l’urbanisme català s’inicia amb l'elecció de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992. La intervenció a l’anella olímpica de Montjuïc inclou la restauració de l’Estadi Olímpic i les Piscines Picornell i la construcció del Palau Sant Jordi (Isozaki). La Vila Olímpica (Martorell-Bohigas-Mackay) apropa la ciutat al mar amb la construcció del Port Olímpic. Altres mostres de l’arquitectura olímpica són la Torre de Collserola (Foster), la Torre de Telefónica (Calatrava) o l'Hotel Arts (Skidmore, Owings & Merrill).

Amb el Fòrum Universal de les Cultures (2004), la Diagonal s’allarga fins al mar, i es construeixen el Centre Internacional de Convencions (Mateo), l'edifici Fòrum (Herzog i de Meuron) i la gran placa fotovoltaica (Martínez Lapeña i Torres).

Com a exemples post-Fòrum destaquen espectaculars mostres d’arquitectura d'autor com la Torre Agbar (Nouvel) o l'Edifici Gas Natural (Miralles i Tagliabue).